Miralls enfrontats

por irisclago

home_manuscritHavent acabat de llegir L’home manuscrit, hom es queda amb la sensació d’haver de tornar a   llegir-lo (una vegada i una altra, i una altra, i una al) per acabar de treure’n l’entrellat. El joc que Manuel Baixauli proposa al lector fa passar les pàgines àvidament, intentant buscar un ordre, una lògica, per allò que se li està explicant. És clar que tot és part d’un pla perfectament ordit, d’una col·lecció de nines russes que mai no sabrem quan acaba.

Baixauli ens endinsa dins de la història del personatge protagonista, que rep manuscrits anònims, petites històries que el conviden a replantejar-se certs aspectes de la seva vida. El llibre ens porta cap a una trobada entre el protagonista i el misteriós l’autor dels manuscrits. En conjunt, la novel·la suposa una reflexió profunda al voltant del “jo” i del món interior que es pot expressar a través de l’escriptura. L’escriptura com a teràpia, com a autocrítica i fins i tot com a reinvenció d’un mateix.

Però L’home manuscrit no és només reflexió. També es tracta d’un exercici literari d’important magnitud (parlant de forma figurada, ja que el llibre consta de poc més de 200 pàgines). L’autor experimenta pràcticament amb totes les dimensions possibles de l’acte escriptural, fent malabars amb els diversos elements: el narrador, els personatges principals i secundaris, l’espai i el temps, els diversos nivells de realitat, etc. Així, aconsegueix un llibre rodó, farcit de tècniques que funcionen amb brillantesa en la seva majoria i que fan les delícies de l’amant de la literatura, així com l’obsessió del lletraferit més analític. Sobta la fluïdesa amb que Baixauli assoleix un maneig àgil d’aquests recursos, sense que el seu ús resulti forçat. Fins i tot aconsegueix, malgrat les evidències constants de l’artifici literari, submergir el lector en la història i fer-lo trobar, dins del seu caràcter oníric, certa versemblança.

La construcció de personatges i d’espais es duu a terme de forma impecable i amb referències senzilles però molt encertades, que permeten visualitzar els elements inventats per l’autor com si haguessin existit sempre. De vegades, Baixauli se serveix de l’imaginari col·lectiu (una butaca que es gira per a descobrir el seu misteriós ocupant, per exemple), i d’altres, especialment en el cas dels personatges secundaris, inventa amb una punteria sorprenent quatre línies mestres que resulten (com en l’esbós d’un quadre) completament evocadores. L’autor dóna les pistes, i cadascú acaba de completar amb la seva imaginació la imatge del personatge o espai en qüestió. Així, aconsegueix crear una atmosfera molt particular al llarg de tot el relat que pot recordar al surrealisme oníric.

D’altra banda, cal destacar la precisió amb què l’autor va teixint cadascuna de les pàgines, paràgrafs i línies de la seva obra. A L’home manuscrit cada paraula és important; és com si cadascun dels mots hagués passat per una estricta selecció i supervisió abans de ser acceptat com a definitiu. Al mateix temps, l’estructura de la novel·la sembla resultat d’un magnífic pla perfectament tramat. Aquesta exactitud a l’hora de descriure, narrar i estructurar aconsegueix que el lector s’endinsi en l’univers del llibre, infinit i al mateix temps tancat en un cercle perfecte que sempre ens duu a un mateix punt. Com quan posem dos miralls davant per davant i obtenim un reflex que mai no s’acaba, per acabar sempre retornant a l’origen: la imatge reflectida.

Manuel Baixauli ens demostra, amb aquesta novel·la, el seu domini de l’art literari, i ens convida a reflexionar al voltant de la nostra pròpia vida. No obstant, l’autor se’n surt amb més encert de la vessant literària que no de la filosòfica. En els pensaments i teories que proposa el llibre podem trobar certa flaire de tòpic que no acaba de fer justícia a la complexitat formal del relat. Aquest abús de llocs comuns que estem acostumats a trobar, per exemple, en els llibres d’autoajuda, posa el llibre en risc d’atansar-se a la filosofia barata en alguns moments. Probablement, un plantejament més profund (o potser caldria dir més subtil) d’alguns dels temes filosòfics que es tracten a l’obra hauria estat més adient al to general.

Però, malgrat els tòpics, el llibre en conjunt resulta gratament sorprenent i agraït de llegir, per la seva exploració dels límits de la tècnica literària i per la seva riquesa, tant estilística com de contingut. És cabdal l’exploració de noves formes de tractar els temes universals que farceixen de manera inexorable els arguments de tota creació, i Manuel Baixauli ho aconsegueix, oferint una nova perspectiva des de la qual acostar-se a l’autoconeixement. Val la pena, doncs, fer una ullada (si és que algú és capaç de fer-hi només una ullada) a la proposta d’aquest prometedor autor. La perifèria, tant geogràfica com temàtica, acostuma a quedar abandonada pels editors i lectors, i aquesta novel·la, que es veu afectada en totes dues vessants, ha superat ambdues barreres, gràcies en part al talent del seu autor, en part als premis rebuts durant l’any de la seva publicació.

Una de les idees que planteja L’home manuscrit és la de que un llibre sobreviu si roman en el record d’aquells qui l’han llegit, i això, segons diu, succeeix només de tant en tant. Però aquest, tant pel seu caràcter innovador com per les qüestions que planteja, és de ben segur un llibre que serà recordat per molts dels qui gaudeixin de les seves pàgines; un llibre que sobreviurà. Els personatges —que juguen diversos rols però alhora són sempre els mateixos—; els relats manuscrits o “intervencions” amb què el protagonista es va trobant; les atmosferes singulars de cadascun dels fragments, i els infinits dietaris emmagatzemats, que contenen tota una vida (o potser més d’una, fins i tot), acompanyaran el lector fins molt després d’haver engolit la darrera pàgina d’aquest llibre de miralls enfrontats, d’universos infinits.

Anuncios